Les armes

Home / Les armes

Sabres, canons i granades

Fins a l’optimització de les armes de foc portàtils, la impossibilitat de realitzar trets consecutius en un curt espai de temps, limitava la seva utilitat en la lluita cos a cos. Entre les armes de foc es poden destacar els mosquets, els trabucs i els arcabussos, sense oblidar els grans canons, i altres de dimensions reduïdes, com la colobrina o el falconet, mortals per a l’assalt i abordatge de navilis.

Una altra arma de foc molt utilitzada en els abordatges pels pirates era la granada: un cilindre o esfera metàl·lica buida i farcida de pólvora premsada i perdigons, amb una metxa amarada amb brea. També s’utilitzaven recipients de fang farcits de quitrà i draps, que funcionaven a tall de bomba incendiària, formant una espessa cortina de fum.

L’arma blanca més utilitzada era l’espasa, en les seves diferents variants: matxet, sabre d’abordatge, daga, etc… En els abordatges, per enfilar-se pels costats del vaixell assaltat i també a les baralles sobre coberta, l’arma per excel·lència era la destral d’abordatge.

Disparar un canó amb eficàcia exigia una rígida disciplina: fins els equips artillers més ben entrenats necessitaven entre dos i cinc minuts per tornar a carregar i disparar. Les indisciplinades tripulacions pirates gairebé mai aconseguien disparar més d’una vegada abans de l’abordatge.

Enfonsar un vaixell a canonades era molt difícil i, en qualsevol cas, no era l’objectiu dels pirates, ja que res podia robar-se d’un vaixell enfonsat. Amb els trets de canó es perseguien altres objectius: l’impacte de les boles de ferro dins dels bucs d’un vaixell creava un remolí d’estelles mortals. Hi havia també les bales de cadena o encadenades, això és, dues bales unides per una cadena i llançades cap amunt. Aquests projectils eren capaços de trencar veles i pals i així impedir la fugida del vaixell atacat.

Els corsaris francesos utilitzaven uns pinxos de quatre puntes que llançaven sobre la coberta del navili que abordaven. Com que els mariners treballaven descalços per evitar relliscar sobre les humides cobertes, aquests pinxos podien ferir terriblement a qui els trepitgés.

Als segles XVII i XVIII tots els que havien de combatre al mar preferien el sabre. La seva fulla curta i ampla el convertia en l’arma ideal per al combat cos a cos sobre una coberta. Una espasa més llarga s’enganxava amb facilitat a les cordes i veles del vaixell.

El punyal o daga era tan petit que es podia ocultar sota la roba en un atac sorpresa. A més, era molt eficaç a les cobertes inferiors, on no hi havia espai per manejar una espasa de major envergadura.

Els pirates que abordaven un vaixell de grans dimensions, com un galió, usaven la destral d’abordatge per enfilar-se pels seus alts costats. Un cop a coberta, resultava una arma tan eficaç com un sabre i a més podia servir per tallar cordes i destrossar les veles del navili atacat.

A causa de la seva lleugeresa i mida, la pistola era l’arma de foc favorita dels pirates per a l’abordatge. Tot i això, l’ambient marí de vegades humitejava la pólvora: la pistola fallava amb freqüència i la majoria de les vegades servia només per fer un únic tret. Tornar a carregar-la era tan lent que ningú ho intentava i, després del primer tret, utilitzaven la dura culata a tall de porra. Per trets a major distància, just abans d’un abordatge, s’utilitzava el trabuc, de dimensions una mica més grans, però amb una potència de foc i abast molt superior al d’una pistola.

Els bucaners, experts caçadors amb molta pràctica en el tir, solien utilitzar també els mosquets: llargues escopetes de major precisió i abast. El tret amb mosquet s’utilitzava per a distàncies relativament llargues i era a més l’arma utilitzada pels exèrcits i tropes regulars en la seva lluita contra els pirates.