Pirates al Carib

Home / Pirates al Carib

En busca de noves rutes

Sent el Mediterrani un mar altament perillós per a la navegació i veient-se interromput el trànsit marítim terrestre per les accions continuades dels pirates barbarescos, es va fer necessari trobar noves rutes de navegació.

Per aquesta raó, Espanya i Portugal, països estratègicament situats a l’extrem sud oest d’Europa, a la vora de l’oceà Atlàntic, es van obstinar a trobar rutes alternatives per arribar a les “Índies Orientals”, evitant el Mediterrani. El descobriment d’Amèrica o “Índies Occidentals” no va ser res més que un accident, ja que ningú esperava trobar-se un continent a mig camí.

Els espanyols naveguen directament cap a l’oest, arriben al mar Carib i poc després al continent americà. Les naus portugueses circumnaveguen Àfrica, descobreixen l’oceà Índic, Madagascar i arriben a Orient per altres rutes.

Mentrestant a la Mediterrània, havent assolit el bandidatge marítim aquests extrems, sa Santedat Pius V dirigeix una crida als prínceps cristians a lluitar contra la Mitja Lluna: les esquadres confederades s’enfrontaran als otomans a la batalla de Lepant; tancant el pas per sempre dels turcs a l’occident d’Europa.

La conquesta d’Amèrica

La conquesta i colonització d’Amèrica converteix les corones d’Espanya i Portugal en les protagonistes d’una nova xarxa de tràfic comercial. El Tractat de Tordesillas, de 1494, confereix a ambdós països l’hegemonia sobre totes les terres descobertes per les seves naus. Els espanyols van tancar els seus ports i van perseguir el contraban, el monopoli del comerç l’ostentava en exclusiva la Casa de Contractació d’Índies, amb seu a Sevilla.

Anglaterra, país de religió protestant, mai va reconèixer ni acceptar aquest Tractat, acordat amb la benedicció del Papa i l’Església catòlica. Ràpidament, la mateixa Corona britànica va finançar expedicions corsàries per tal d’arrabassar als espanyols part de les riqueses que, en exclusiva, aquests obtindrien d’Amèrica.

Automàticament, les activitats dels corsaris s’estableixen fermament en el comerç clandestí. Els desheretats de la conquesta americana només trobarien un mode de resolució: prendre per la força el que anhelaven.

Poc després, la prosperitat de les colònies espanyoles, amb el consegüent desenvolupament del seu comerç marítim, va despertar la cobdícia de nombrosos aventurers, procedents en la seva majoria de França i Gran Bretanya, que simplement van actuar al marge de les directrius i interessos dels seus propis països, convertint-se en temibles pirates, actuant només sota la seva pròpia bandera.

El Mar de les Antilles

El Mar de les Antilles es va convertir en el quarter general de francesos, anglesos i holandesos, de renegats, de cercadors de fortuna i contrabandistes. Els pirates van buscar el favor de les latituds caribenyes: les illes antillanes eren un laberint on van trobar ports a recer i segurs. A les illes van trobar abundància de provisions: aigua potable, aus marines, peixos, tortugues i mariscos. El gran comerç que es desenvolupava a Amèrica, i el pas obligat per aquestes rutes, donava la certesa d’unes preses carregades de vitualles, proveïments navals, etc… a més de joies, or i plata.

En les primeres dècades del segle XVI, l’illa de la Tortuga i Port Royal a Jamaica van donar refugi segur al que es convertiria en una força realment hostil a la preponderància hispana.

La Carrera de l’Índia

Carrera de l’Índia és el nom que rep l’organització del transport i navegació entre Espanya i les seves colònies americanes.

Per enfrontar-se als atacs pirates, la metròpoli espanyola va idear el 1561 la creació de la Flota d’Índies: consistia en la custòdia per naus de guerra dels vaixells mercants. Es van armar dues flotes: La Flota de Terra Ferma i la Flota de Nova Espanya, a més de l’Armada de Barlovento, que a tall de “guardacostes” custodiava les illes espanyoles escampades pel mar Carib.

Cadascuna d’aquestes dues flotes acompanyava en la seva travessia pel Carib els galions mercants que sortien carregats dels ports de Veracruz i Cartagena d’Índies, a la costa americana. Ambdues flotes confluïen al port de l’Havana i, des d’allà, conjuntament s’aventuraven a la travessia de l’Atlàntic, fins a arribar a Espanya per Sanlúcar de Barrameda.

A meitat de la travessia calia fer escala a les Illes Azores, per aprovisionar-se d’aigua dolça, llenya i aliments. Aquest era un lloc molt perillós, ja que per les seves aigües rondaven sempre vaixells pirates anglesos, a l’aguait de les flotes.

La defensa de les colònies

A totes les ciutats portuàries d’Amèrica es van aixecar estructures defensives, per prevenir atacs i protegir les poblacions i el comerç marítim. Cartagena d’Índies, L’Havana, San Juan de Puerto Rico, Veracruz, per citar-ne algunes, eren veritables bastions fortificats. Protegir les ciutats i les flotes mercants es va convertir en la major obsessió de la Corona espanyola en aquells segles.

Cap d’aquestes ciutats es va salvar de repetits atacs i saquejos per part de corsaris i pirates.

En aquells anys, la vida a les colònies espanyoles va estar marcada permanentment pel perill d’atacs, assalts i destrucció, ja que els pirates no només assetjaven vaixells i flotes senceres, sinó que a més assaltaven regularment qualsevol assentament costaner i també ciutats importants i ben defensades, com Panamà o fins i tot l’Havana.

Els segles XVI, XVII i la primera meitat del XVIII van ser l’època daurada de la pirateria antillana i americana. Amb la signatura del Tractat d’Utrecht, on les nacions es comprometen a respectar la llibertat de comerç, comença a declinar la pirateria i sobretot, les activitats corsàries.